‘Fetilleria per a noies esgarriades‘

37

Grady Hendrix és un autor nord-americà xulíssim que es dedica, entre altres coses, a escriure novel·les de terror.

Com a autor que abraça allò contemporani, ho fa des d’una perspectiva postmoderna i juga amb la intertextualitat. En lloc d’enfilar-se a la tarima per deixar-te anar l’enèsima versió d’un conte basat en un clixé del gènere, s’asseu al teu costat, conscient que tu has llegit tantes històries sobre el tema com ell, i li dona un gir ple de referències i picades d’ullet perquè tots dos us ho passeu igual de bé. Així que no mola només per la trama de les seves novel·les, sinó també pel joc que proposa.

Novel·les amb un toc

Per exemple: la seva novel·la Horrostör és una història de casa embruixada. Però en lloc de situar-se en una casa, l’acció es desenvolupa en una botiga de mobles nòrdica, d’aquelles que t’has de muntar tu mateix, que ja d’entrada és una ambientació curiosa. El remat, amb un editor totalment entregat al joc, és que el format del llibre és completament el d’un catàleg d’IKEA, tot quadrat i amb les lletres ben grosses a la portada.

Una altra de les seves novel·les és Grup de suport per a final girls, que juga amb el fet que el lector ha vist diverses pel·lícules d’assassins en sèrie (de fet, segurament el lector les anomena slashers).

Així que el lector sap que una final girl és la que sobreviu quan tots els altres han mort. Fins i tot el dolent. Tot i que el lector també sap que el dolent no ha mort, només ho sembla. Havent-hi ja tantes pel·lícules com Halloween o Divendres 13, hi ha prou final girls com per muntar una teràpia de grup d’aquestes de seure en cercle i compartir traumes. Potser a algú a qui no li agradi aquest tipus de cinema el concepte no li diu gran cosa, però per a un aficionat la idea és, com a mínim, molt curiosa.

La novel·la de terror que no és de terror

Doncs bé, aquest any —bé, més aviat l’any passat, el 2025— Grady Hendrix va publicar Fetilleria per a noies esgarriades. Un títol que va una mica en la línia juganera de l’autor. Però aquí hi ha un petit gir dels esdeveniments.

La cosa va ser més o menys així:

—Hola, editor, sóc Grady Hendrix. Què t’ha semblat l’última novel·la que t’he enviat? He pensat a dir-li Manual per a noies esgarriades.
—Molt xula. Però és que ets Grady Hendrix.
—Sí, sóc Grady Hendrix.
—Aleshores, Grady Hendrix, per què no m’has enviat una novel·la de terror?
—Ah, bé, és clar. Tens raó. Sóc Grady Hendrix. Té, una nova versió. Hi he afegit bruixeria. He pensat a dir-li Bruixeria per a noies esgarriades.
—Perfecte, Grady Hendrix. Això ho petarà.

I, la veritat, ho està petant. Si més no, a la gent li està agradant prou perquè hagi resultat guanyadora dels Goodreads Choice Awards en la categoria de terror d’aquest any. Del 2025, vull dir.

Una història personal

Explica l’autor als agraïments de la novel·la (per tant, tècnicament no és un spoiler) que un parell de dones de la seva família, de Carolina del Nord, van explicar que fa cinquanta anys s’havien quedat embarassades estant solteres i que, per evitar l’escàndol, les van enviar a uns centres per a noies del seu estat fins que van donar a llum. Els nadons van ser donats en adopció. Hendrix se’n va assabentar quan ja era prou gran com per haver acabat la universitat, perquè un dels fills havia contactat amb la seva mare biològica tants anys després. I això el va fer reflexionar sobre totes les implicacions que envolten una història tan crua.

Per això, en aquella primera versió de la novel·la, Hendrix no es va plantejar cap element sobrenatural o terrorífic. Suposo que, d’una banda, perquè estava explicant una història real (i realista) que, si havia passat en un entorn familiar limitat, devia ser força habitual en aquella època. I, de l’altra, perquè ja hi ha prou terror en la crua alienació familiar, el fanatisme moral i religiós i l’angoixa de la separació d’un nadó que has gestat i parit i del qual potser no arribaràs a saber mai res. Ni ell de tu.

Del 1945 al 1973, any en què el cas Roe contra Wade va crear la jurisprudència per a una llei federal de l’avortament als Estats Units, s’estima que dos milions de nadons van néixer i van ser donats en adopció en llars d’acollida del país. És a dir: durant gairebé 30 anys, uns 200 nadons al dia.

Hendrix fa broma dient que ell, un home sense fills, és el menys indicat per escriure una història en què la immensa majoria de personatges són dones embarassades. Però també explica que escriure-la li va servir per reflexionar i intentar entendre què porta un país a un estat de paranoia tal que prefereixi obligar una dona a tenir un fill fins i tot havent estat violada i, fins i tot quan l’embaràs era fruit d’una relació consentida, arrencar sistemàticament els fills de les seves mares sense que elles poguessin decidir res. Eren els pares qui imposaven aquest càstig per evitar la vergonya.

Però… fa por?

Com dic, el tema de la bruixeria és un afegit posterior. Es pot generar el dubte de si funciona o si és un pegat que només serveix per sostenir l’estatus de Hendrix com a autor de gènere. Personalment, agraeixo molt que reconduïssin la història cap a aquests camins.

D’una banda, perquè la idea d’una adolescent manipulada de manera irreversible pel sistema, sense possibilitat de defensa, se’m fa insuportable. En una història així només hi cap el drama, i el rigor i la fidelitat són coses que jo defensaria si es tractés d’un documental que donés testimoni de la realitat. Però explicar aquesta història des de la ficció ofereix la possibilitat de transmetre el mateix missatge i convidar a la reflexió, alhora que permet una certa revenja, empoderant aquestes noies i dibuixant una història alternativa en què poden lluitar.

I, en aquest context, la bruixeria és perfecta. Remet directament a les dones que, des de temps ancestrals, van desafiar l’ordre patriarcal establert i es van atrevir a saber. Que gestionaven el coneixement al marge de les institucions. Que es reunien i teixien comunitat i xarxes de suport i de cures. Les que, davant dels tribunals de l’època, eren considerades noies descarriades i condemnades a mort, davant la incapacitat —o la manca de voluntat— de redimir-les.

El llibre sap trobar un bon equilibri entre realitat i fantasia, sobretot perquè els personatges estan molt ben dibuixats i els pots seguir perfectament en la seva evolució al llarg de la història. I això no és fàcil, perquè al mateix temps Hendrix no cau en reduir les noies descarriades a un sol clixé genèric, sinó que hi ha varietat de perfils, situacions i reaccions al que va passant i, a més, ho retorça tot prou com perquè fins i tot et replantegis si el personatge que donaves suport realment se’l mereix.

En definitiva, una novel·la molt interessant, que et sacseja emocionalment però que et permet distanciar-te una mica de la realitat gràcies a un element sobrenatural molt ben integrat.

L’edició en català és a càrrec d’Obscura Editorial, amb traducció de Marta Armengol.